Feia molt temps que hi donava voltes. Em preguntava quant s’havia d’aprendre en realitzar un projecte 365. Vaig aprofitar el tomb que la meva vida acabava de fer, i un projecte personal que havia realitzar per una assignatura de la universitat, per començar. Com que s’acostava el meu aniversari, vaig pensar que aquell era el millor dia per començar.

Només duia seixanta dies quan em va tocar exposar el projecte davant la classe. Per mi, va ser un dia molt especial. Vaig entregar a cadascun dels meus companys una de les fotografies que ja havia fet, amb un text optimista al darrera. Em va sorpendre molt gratament que, un cop acabada l’exposició, la gent se m’acostès i em donés les gràcies per aquell detall tan valuós per ells. No sé si alguns d’ells encara se’n recorden d’aquell dia, ni si segueixen guardant la fotografia (això ja ho dubto més), però per mi va ser un dia realment màgic.

Va anar passant l’any, amb dies més inspiradors que d’altres. I ara que acabo el projecte m’adono que he après molt. No tant tècnicament, però sí expressivament. M’he adonat que una fotografia, si no mostra una acció realitzada per l’home, o una conseqüència d’aquesta, ja no té un missatge tant potent. M’he adonat que fotografiar un paisatge més aviat verge, sense potenciar l’acció humana, que només és bonic als ulls, no és tant trancendent. No impacta tant. Un dels principals factors que em va animar a fer el projecte, també va ser l’ansia d’aprendre a transmetre un missatge en cada fotografia, doncs és l’element essencial d’aquest mitjà de comunicació. I si bé en algunes ocasions no ho he aconseguit, he pogut reflexionar cada vegada més sobre com aconseguir que les fotografies mostrin alguna cosa més que una bellesa superficial. I és que apretar el disparador és només el final d’un procés enorme de creativitat tècnica i expressiva que s’utilitza amb una intenció comunicativa específica.

Només fa un dia que no he de pensar en cap fotografia, text i cançó, i ja sento que m’he deixat de fer alguna cosa important, avui. Aquest projecte ja s’havia convertit com en una mena d’hàbit. Una rutina que per sort mai he vist que se’m feia pesada. He de recòneixer que alguns dies, ja era fosc, i jo seguia sense saber quina foto fer. En canvi, hi ha hagut altres dies que havia fet tantes fotos que em costava escollir. I en part, és una llàstima, doncs són fotos igual o més bones que he deixat en un raconet del Lightroom per processar i sense publicar enlloc, cosa que m’ha fet desvaloralitzar-les d’alguna manera.

Però, sigui com sigui, mai m’he desanimat. En cap moment m’he plantejat deixar el projecte a mitges. I és que la gent que m’envolta, que ha viscut aquest projecte aprop meu, ha fet que tot això valgués la pena. Cada comentari sobre el projecte que m’ha fet la gent, m’ha motivat per continuar. Per comprovar que totes aquelles fotografies i tot el que he escrit ho ha vist algú. Que no ha quedat en un racó amagat d’internet, sinó que hi ha hagut sempre algú que s’ha pres la molèstia de preguntar-se què havia escrit avui, i quina foto havia fet. I des d’aquí, vull donar les gràcies a totes aquestes persones que, de vegades sense ni adonar-se’n, m’han ajudat tant. Que han fet possible que avui escrigui això, i que m’han fet somriure en algun moment d’aquests 365 dies. Gràcies, de veritat.

Ara toca començar de nou, amb nous projectes, i amb 21 anys.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *